Moral y nueva cultura examina i critica el denominador comú dels sistemes ètics que propugnen la realització personal a partir de conceptes com Autonomia, Autenticitat i Coherència. Es tracta, al cap i a la fi, de la clàssica formulació aristotèlica l'erosió en el temps de la qual ha produït la moral de sentit comú, i que segueix estant en la base de l'utilitarisme i l'hedonisme, de les crítiques vitalista i analítica, de l'aposta a favor de la imaginació i l'eros entre els teòrics de la contracultura, etc. Enfront de tot això l'autor elabora «un manifest moral que es proposa definir la virtut com a camí per a destriar què és bo o dolent, millor o pitjor, i que ho fa depurant els seus atributs fins a deixar-la en la pell i els ossos». L'activitat intel·lectual necessita distància , l'experiència sensual reclama immediatesa i la relació emocional comporta dependència : només sacrificant unes exigències a unes altres podem arribar a ser autèntics, coherents i conseqüents tal com exigeixen les ètiques tradicionals. Rubert de Ventós -a qui Richard Sennet qualifica de «anarquista altament sofisticat, que ha aconseguit assimilar la rica complexitat de la cultura burgesa»- reivindica la llibertat i insolidaritat de les nostres facultats i la necessitat d'establir no una jerarquia sinó un joc entre elles. Un joc en el qual no som tant jugador com joguina, del que som el resultat circumstancial més que l'àrbitre imparcial. A partir d'aquests postulats, l'autor analitza els temes més concrets i candents de l'ètica contemporània, des de la immigració il·legal i els drets de les minories fins a l'eutanàsia o la fecundación artificial.
|
